Segons un estudi metropolità la vida social als barris s’ha ressentit per la crisi de la COVID-19

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos, és a dir, hi ha una gran proximitat física entre els seus habitatges. Aquesta manera d’assentar-se en el territori fa que les relacions veïnals esdevinguin un fet social i part fonamental de la vida diària que, a més a més, ha adquirit una nova dimensió d’importància amb l’arribada del coronavirus

|

L'Institud d'Estudis Regionals i Metropolitants de Barcelona ha estudiat com ens ha afectat la pandemia en les relacions veinals en l'àmbit metropolità. El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos. Aquesta ordenació urbanística fa que les relacions veïnals esdevinguin un fet social i part fonamental de la vida diària que, a més a més, ha adquirit una nova dimensió d’importància amb l’arribada del coronavirus. És clar, amb motiu de les restriccions de mobilitat i les mesures de control de la pandèmia, ens han forçat a romandre llargs períodes de temps confinades als domicilis.


Archivo - Piso, pisos, vivienda, viviendas, casa, casas, alquiler, compra, hipoteca, hipotecas, euribor, construcción

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos. / @EP


Les restriccions de mobilitat ha provocat la reubicació de les activitats diàries de la població, les quals han quedat circumscrites als límits estrets de l’habitatge i de l’entorn residencial més proper. Així, si durant anys la creixent difusió urbanística residencial i l’ordenació d’activitats en el territori havien contribuït a la progressiva ampliació dels espais de vida, el control de la pandèmia ha generat un procés de signe totalment contrari: la contracció dels espais de vida.


Durant pràcticament tres mesos de confinament domiciliari, la convivència als edificis va esdevenir un dels principals epicentres de la vida social. I és així també que les relacions veïnals van adquirir una nova rellevància. 


Canvis de domicili i nous usos per als habitatges durant el confinament


L’ECAMB estima que prop de 160.000 persones majors de 16 anys van passar el confinament allotjades en un habitatge diferent al que havia estat el seu domicili habitual. Ja fos per la por, la soledat o la necessitat de ser atès i cuidar d’altres persones justifiquen els canvis de residència, l'enquesta ha constatat que els canvis de residència van implicar especialment a la població estudiant i assalariada més jove que, sense les constriccions de les activitats formatives presencials i/o sense una feina i uns ingressos adequats, van canviar d’habitatge, ja fos retornant amb la família (suspenent així el seu procés emancipatori) ja fos emprenent un nou projecte residencial que fes viable la inversió en habitatge.


El confinament també va contribuir a canviar la manera d’entendre i d’utilitzar els habitatges, doncs s'han convertit en espai d'oci i feina, activitats que abans de la pandèmia es realitzaven fora de casa. Una conclusió de l’estudi és que la satisfacció amb els habitatges ha estat proporcional a la quantitat d’espai que aquests oferien als seus ocupants i també a la possibilitat d’accés a espais exteriors privats o comunitaris. Una altra conclusió rellevant resulta de comprovar com les càrregues educatives i laborals van incrementar notablement a les llars on es convivia amb menors i/o amb persones que precisaven d’atencions especials. Aquestes persones no solament es van mostrar més crítiques amb el seus habitatges sinó que també han expressat uns majors nivells de malestar emocional i de solitud. Tot plegat ha de proporcionar una idea de les dificultats que van haver de superar aquestes persones durant el tancament.


Relacions veïnals i pandèmia: més sociabilitat i solidaritat


Amb la pandèmia es van produir canvis notables que afectaven als rols, als horaris i a les maneres d’utilitzar els habitatges. Era una situació nova que, d’una banda, va permetre redescobrir el potencial del veïnat com a font de sociabilitat, de suport i de control social. D’altra banda, la constricció de la vida social comptava amb potencial suficient com per a generar conflictes i disputes veïnals.


La pandèmia va suposar en molts casos una redescoberta del veïnat i un increment de les relacions veïnals fins i tot entre aquelles persones que deien tenir un coneixement baix del veïnat, i especialment allà on algun membre de la llar va haver de teletreballar. Arrel del confinament també van augmentar les relacions de solidaritat veïnal. El 21,3% de la població metropolitana diu que s’ha relacionat més amb els seus veïns i veïnes i més de la meitat de la població metropolitana afirma que a la seva escala es va prestar ajuda a les persones que més ho necessitaven. Han augmentat, doncs, les relacions de sociabilitat i solidaritat, tanmateix no es pot incórrer en discursos entusiastes perquè són poques les persones confinades en grans blocs d’habitatges i sense accés a espais exteriors que hagin donat testimoni d’un augment de les sociabilitats a la seva escala.


La convivència en escales tampoc exclou el conflicte. En aquest sentit l’índex global ha assolit un valor menor que en anys anteriors (10%) i només un de cada cinc d’aquests conflictes veïnals s’originaren en els mesos de vigència del primer confinament. Tanmateix van ser més freqüents les molèsties a causa del soroll veïnal, a la vegada que l’incompliment de les normes per reduir els contagis va emergir com un nou focus de conflictivitat.


La davallada en l’ús social del barri

Les relacions de veïnatge no se circumscriuen a la pròpia escala o edifici. L’entorn residencial és també un espai de relació on el contacte fortuït amb altres persones és inevitable, i contribueix a la sensació de familiaritat entre les persones que l’usen habitualment. Val a dir però que la vida social als barris s’ha ressentit notablement de la crisi generada per la COVID-19. Abans de la pandèmia, la pràctica totalitat de la població metropolitana sortia amb freqüència a passejar, a fer compres al barri i a anar a parcs i places. Una proporció similar utilitzava el transport públic. Les dades de l’ECAMB constaten que amb la irrupció de la pandèmia les compres al barri van romandre com una activitat freqüent però no així el passeig, l’ús de places, parcs i del transport públic. Quant als motius d’aquest desistiment, la por a les aglomeracions aglutina la major part dels arguments, seguit del temor a la presència de persones que no segueixen les recomanacions sanitàries i l’excés de zel davant la por al contagi com a tercer argument més habitual.


L’agreujament de la solitud relacional

La pitjor conseqüència de la crisi sanitària ha estat l’elevat nombre de víctimes. També cal considerar el gran impacte que ha tingut en les relacions personals i la salut emocional de la població. Lògicament l’ECAMB no podia obviar la situació d’aquelles persones que, malgrat viuen en entorns residencials densos i en proximitat amb altres persones, experimenten alguna forma de solitud relacional, ja sigui perquè no tenen amb qui parlar del seu dia a dia, no solen parlar per telèfon o contactar amb els seus familiars o amics i/o no poden comptar amb els seus amics o familiars quan els necessiten.


Fins ara, l’índex de solitud relacional se situava entorn del 5-6% de la població metropolitana, però en el 2020 aquestes xifres han incrementat de manera molt significativa fins a situar-se en el 16,2%. Any rere any han augmentant les persones que expliquen no poder comptar amb amics i familiars quan els necessiten, i les que no tenen amb qui parlar del seu dia a dia. Amb tot l’espectacular increment d’enguany està associat a la limitació dels contactes i a les dificultats per parlar i veure’s amb familiars, amics,… Cal considerar, per tant, l’increment de la solitud relacional als municipis metropolitans com un efecte més de la pandèmia.


Les persones no coneixem sinó la vida en comú, i ni el telèfon, ni la videotrucada, ni el contacte esporàdic amb veïns i veïnes són suficients com per a cobrir les necessitats relacionals i afectives de la població. Cal afegir a més, que els índexs de solitud són elevats entre la població que viu en llars on s’han hagut de fer càrrec de persones amb dependència, incapacitat o especials dificultats sanitàries, així com en les llars unipersonals i entre les persones de més edat. I són especialment alts entre aquelles persones que amb motiu de la pandèmia van deixar de sortir a passejar i de comprar a les botigues del barri. També entre aquelles persones que gairebé no es relacionen amb el veïnat d’escala. En aquests darrers casos s’ha produït una pèrdua de contacte amb la vida social. Així doncs, a més de la solitud relacional també cal considerar l’augment del risc d’aïllament social com una de les conseqüències de la pandèmia.

COMENTAR

Pressdigital
redaccio@vilapress.cat
Powered by Bigpress
redaccio@vilapress.cat
RESERVADOS TODOS LOS DERECHOS. EDITADO POR ORNA COMUNICACIÓN SL - Contratación publicidad
Aviso legal Cookies Consejo editorial
AMIC CLABE